ÀNGEL PERICO

CULÉ, DIGUES QUÈ SE SENT Culé, digues què se sent tenint el cor tan petit, creient-te omnipotent i vomitant rancor infinit. Te’n rius i menysprees Cornellà tu que tens casa a Sant Joan Despí. creus que tot ho pots comprar,   amb la prepotència d’arruinat ric. Has trepitjat l’esport català buscant l'absolut monopoli, però la nostra resistència és més forta que el teu odi. Pregues per la nostra mort? Quin nivell d'educació! És la ràbia del covard que viu en un món de ficció. Som qui nega el teu relat, l'espina que et fa sagnar, per més que ens hagis vilipendiat mai ens podràs silenciar. Crides “valors” tot escupint verí, ets fum artificial, mentida provada; guiat per corruptes que et marquen el camí, mentre la rebel·lia perica vola lliure i alçada.  T’han fet creure que ets un déu superior però no ets més que un titella dement, adoctrinat i controlat per polítics a favor, que mai entendrà La Força d'Un Sentiment. Vols saber què sentim e...

Hay momentos en los que el silencio deja de ser prudencia y pasa a ser complicidad. Y eso es exactamente lo que ocurre desde hace años con el trato arbitral que vienen sufriendo el RCD Espanyol , y otros equipos de La Liga que callan por falta de apoyo mediático, o por sumisión al Señor de los Dineros. Lo sucedido el domingo pasado en Son Moix durante el partido frente al RCD Mallorca, con arbitraje de Ricardo De Burgos Bengoetxea , no es un hecho aislado. Es, sencillamente, la gota que colma el vaso de la paciencia del espanyolismo. La última gota. Demasiadas temporadas viendo cómo decisiones arbitrales incomprensibles, absurdas, criterios cambiantes y errores reiterados terminan perjudicando siempre al mismo club. Demasiados errores que hacen pensar en intencionalidad o intereses oscuros. Demasiadas veces escuchando el mismo discurso resignado: “los árbitros a veces te quitan y a veces te dan”. No. Al Espanyol no le dan. Al Espanyol solo le quitan. Una y otra vez. Demasiadas veces . ...

Hi ha moments en què el silenci deixa de ser prudència i passa a ser complicitat. I això és exactament el que passa des de fa anys amb el tracte arbitral que venen patint el RCD Espanyol i altres equips de La Lliga que callen per manca de suport mediàtic o per submissió al poder dels diners. El que va passar diumenge passat a Son Moix durant el partit contra el RCD Mallorca, amb arbitratge de Ricardo De Burgos Bengoetxea , no és un fet aïllat. És, senzillament, la gota que fa vessar el got de la paciència de l’espanyolisme. L’última gota . Massa temporades veient com decisions arbitrals incomprensibles, absurdes, criteris canviants i errors reiterats acaben perjudicant sempre el mateix club. Massa reiteració que fa pensar que hi ha intencionalitat o interessos obscurs en contra de l' Espanyol . Massa vegades escoltant el mateix discurs de la resignació: “els àrbitres a vegades et treuen i a vegades et donen”. No. A l’Espanyol no li donen mai res, només li treuen. Una i una altra...

  RCD ESPANYOL DE BARCELONA vs FC BARCELONA La victòria, l’empat i la derrota formen part inseparable del futbol, i les assumeixo amb total normalitat. Guanyar és una alegria, empatar pot deixar sensacions diverses, i perdre és part del camí. El que realment importa és la identitat i els valors que transmet el teu club. Sigui quin sigui el resultat del pròxim RCD Espanyol - FC Barcelona , em sentiré profundament orgullós de ser perico i de tot allò que el RCD Espanyol representa amb fets, no amb discursos d’adoctrinament de masses buits i malintencionats. L’Espanyol simbolitza, per a mi, el costat net del futbol: un club construït dins dels paràmetres que marca la llei, respectant el fair play esportiu i competint amb dignitat. A diferència del Barça, l’Espanyol no basa el seu creixement en trampes legals o, directament, en la il·legalitat ni en privilegis, sinó en el treball constant, l’esforç i el respecte a les normes. El FC Barcelona està empastifat d’afers tèrbols, enc...

JUDES GARCÍA, la gran traïció. Com a aficionat del RCD Espanyol , avui escric amb una barreja de tristesa, ràbia i incomprensió. No per una derrota ni per una mala ratxa -a això hi estem acostumats i ho encarem amb dignitat- sinó per una cosa molt més dolorosa: la traïció d’un futbolista que vam arribar a idolatrar. Sabem que al futbol professional no hi ha sentiments, només contractes, però els que encara creiem en uns valors mínims també sabem que, en el futbol, com en la vida, hi ha principis innegociables: ètica, respecte i gratitud . Cap d’aquests ha estat present en el desagradable episodi protagonitzat per Joan García i el FC Barcelona. Fins aquest mateix matí m’he volgut convèncer que marxaria al Newcastle o a un altre equip amb prestigi europeu, un projecte seriós i on cobraria el mateix. Però no. Va escollir el camí de l’engany, del menyspreu, del petó de Judes abans de la traïció . Tenia l’acord tancat abans d’acabar la lliga i per això ni va escoltar altres ofertes? Era...

  A LLUÍS CARRASCO , ex amic i adoctrinador culé.  Què t'ha passat, Lluís? Què t'han fet? Et recordo com un bon comunicador amb personalitat i idees pròpies. Per això, em sorprèn veure la teva involució personal des de l'arribada de Laporta al Barça. Vas ser el seu assessor i des que ell és president, casualment, conseqüentment o per inducció, t'has convertit en una peça més de la maquinària de rentat de cervells blaugrana. Tant d'odi tenies acumulat cap al Espanyol? Menties quan parlaves de rebel·lar-nos contra tota mena d'imposició de pensament únic? On amagaves tanta prepotència? Què hi fas en aquest ramat de manipuladors moguts pel ressentiment contra l'Espanyol? De fet, què hi fas tu, Lluís, dins d'un ramat després d’haver-te omplert la boca incitant a lluitar contra l'adoctrinament? No eres tu, Lluís, el que pregonava la llibertat de decidir, de lluitar contra les cadenes ideològiques i la violència de la premsa del règim? Tu, et ...