PROU ES PROU.

Hi ha moments en què el silenci deixa de ser prudència i passa a ser complicitat. I això és exactament el que passa des de fa anys amb el tracte arbitral que venen patint el RCD Espanyol i altres equips de La Lliga que callen per manca de suport mediàtic o per submissió al poder dels diners.

El que va passar diumenge passat a Son Moix durant el partit contra el RCD Mallorca, amb arbitratge de Ricardo De Burgos Bengoetxea, no és un fet aïllat. És, senzillament, la gota que fa vessar el got de la paciència de l’espanyolisme. L’última gota.

Massa temporades veient com decisions arbitrals incomprensibles, absurdes, criteris canviants i errors reiterats acaben perjudicant sempre el mateix club. Massa reiteració que fa pensar que hi ha intencionalitat o interessos obscurs en contra de l'Espanyol. Massa vegades escoltant el mateix discurs de la resignació: “els àrbitres a vegades et treuen i a vegades et donen”. No. A l’Espanyol no li donen mai res, només li treuen. Una i una altra vegada. Massa vegades.

El més greu no és només l’error humà, i per tant possible, sinó la reiteració sistemàtica de decisions que acaben inclinant la balança sempre en la mateixa direcció. I quan aquesta sensació s’instal·la durant anys, deixa de semblar casualitat per convertir-se en un problema estructural dins de l’arbitratge espanyol, sota la responsabilitat del Comitè Tècnic d’Àrbitres i de la Reial Federació Espanyola de Futbol. 

L’espanyolisme recorda perfectament que un descens a Segona Divisió va estar marcat per decisions arbitrals que fins i tot van arribar a ser assenyalades per la justícia ordinària. Allò ja va ser gravíssim. Però el pitjor és comprovar que, lluny de corregir-se, la situació s’ha perpetuat. 

Per això ha arribat el moment d’abandonar els comunicats tebis, les protestes simbòliques i les reunions estèrils, per passar a l’acció. L’Espanyol és un club històric, fundador de la Lliga, amb 125 anys d’història. No pot continuar acceptant faltes de respecte arbitrals que danyen la seva competitivitat, el seu prestigi i la credibilitat de la competició.

És hora de passar de les paraules als fets.

Proposo tres accions clares i contundents que donin visibilitat nacional i internacional a aquest problema enquistat del futbol espanyol:

1. DENUNCIAR FORMALMENT EL CTA I LA RFEF.

No com un gest simbòlic, sinó com una acció jurídica i pública que obligui a donar explicacions.

2. JUGADORS ASSEGUTS A LA GESPA durant un minut a l’inici dels partits restants.

Una protesta visible, pacífica i poderosa, que mostraria al món que l’Espanyol diu prou.

3. RETIRAR L’EQUIP DEL CAMP si es torna a produir una decisió arbitral manifestament injusta.

Una mesura extrema, sí, però proporcional a la gravetat del que està passant.

L’Espanyol ha de contractar un despatx d’advocats competent i disposat a defensar els interessos de l’Entitat. Prou de pedaços de cara a la galeria, que mai tenen un final satisfactori per al Club. PROU ÉS PROU. 

Potser se sancionarà De Burgos Bengoetxea, però el mal ja està fet. Hi ha molta il·lusió d’aficionats i molts diners en joc que poden canviar el rumb del RCDE, com per continuar posant tiretes a una situació que requereix intervenció quirúrgica.

L’espanyolisme està cansat. Molt cansat. I quan la paciència s’esgota, arriba el moment de la fermesa. El respecte no es demana: s’exigeix.

Àngel Bergadà, 16 març 2026