JA HI TORNEM A SER (Valladolid 1 – Espanyol 0)

No és cert que la 2a part de l'Espanyol fos bona. Els últims 10 minuts pericos a Zorrilla no van passar d'acceptables, i van mostrar la mínima actitud exigible en un equip que va ser modest entre els grans, i que darrerament s'entesta en semblar un petit entre els modestos.

Els temuts dubtes van aparèixer aviat. Amb Manolo desbordat a la banqueta, un desgavell tàctic corregit massa tard i jugadors amb cara de no entendre res, l'Espanyol era superat des de l'inici per un Valladolid que, amb més voluntat que talent, es veia per davant del marcador sense haver exigit a Joan Garcia en cap moment.

Nova ocasió perduda o continuïtat d'una deriva esportiva que fa massa temps que dura? Els següents partits ens ho diran. De moment, l'única certesa és que els punts perduts no tornen i si es perden davant d'un rival directe, poden ser decisius a l'hora de la veritat. Ahir, en un ambient de poca pressió i contra un equip que lluitarà per la permanència, l'Espanyol va fallar. Va tornar a fallar. Era el primer partit, sí; però també ho era pel Valladolid. Un duel entre dos equips que la temporada passada van compartir purgatori i, actualment, l'un no té diners per incorporar jugadors de futur, i l'altre serioses dificultats per inscriure els que té.

L'Espanyol ha començat el seu retorn a Primera amb una derrota, no per temuda menys dolorosa, que després del que vam veure damunt la gespa, s'ha de considerar justa i fins i tot curta. Un trist començament amb la distinció afegida de ser l'únic equip incapaç de marcar un gol. Poca cosa per engrescar els seus fidels seguidors que, com és habitual, van fer costat a un equip que, novament, els va decebre.

Queda molt, sí, però ara mateix no sé si això és bo o dolent per a la salut dels pericos. Diuen que la resiliència psicològica i la paciència a prova de foc, són característiques (no sé si virtuts) periques. Ho veurem, ho viurem, ho patirem i, evidentment, aquí seguirem.

Angel Bergadà, 20 d’agost 2024