"MÉS A PROP QUE MAI"

"MÉS A PROP QUE MAI"

De vegades em pregunto si no hauria de desconnectar una mica de l'Espanyol. No del sentiment, perquè el porto gravat al cor i tatuat a l'ànima, però sí deslligar-me una mica d'aquesta intensitat amb la qual visc tot el que té a veure amb el color blanc-i-blau, que em va ensenyar a estimar el meu avi.

No entenc "ser de l'Espanyol" sense ser-ne militant, activista i soldat lluitador d'aquest escut que m'enorgulleix lluir. Un sentiment tan fort i arrelat dintre meu que, literalment, no em deixa dormir i em desperta a mitjanit, sobresaltat, donant-li voltes sobre decisions tan transcendentals com si jugarà Milla o Brian Oliván al lateral esquerre. Soc conscient que això només ho pot entendre el que comparteix aquest sentiment, perquè és absolutament impossible explicar-lo des de la raó.

Ahir, l'Espanyol va perdre per 1-0 l'anada d'una final, que ens ha de tornar a la glòria o mantenir a l'infern. El meu optimisme, mecanisme d'autoprotecció perquè el meu cor encara bategui a ritme raonable, em fa veure la part positiva d'aquesta derrota. N'hi faig cas. Per una vegada a la vida perica, cor i cap estan d'acord: L'Espanyol té més a prop que mai assolir l'objectiu. Estem en el millor moment de la temporada. Una victòria, només una victòria, encara que sigui per la mínima i al darrer minut de la pròrroga, ens torna al futbol de veritat. Al nostre. A la Primera divisió de la qual en som equip fundador i històric.

Ja sabem que a Can Perico mai no hi ha res fàcil, i que qualsevol et dona un disgust en el pitjor moment. Fins ara, quan neix un perico, neix un patidor. Cert. Però ens agrada ser com som i, orgullosos, inculquem aquest sentiment a fills i nets. Hem escollit ser de l'Espanyol i viure contra corrent en territori hostil. Com de costum, els pericos estem sols en la nostra lluita i només podem comptar amb la força que ens uneix en els moments clau. I, ara pericos, és moment d'unir-nos, d'il·lusionar-nos i de convertir en gesta, el que hauria de ser normal: Guanyar a l'Oviedo a casa.

Aquesta temporada és una llosa que ens han posat al damunt i no ens deixa respirar. Necessitem que ens la treguin, que s'acabi aquesta lliga enfangada i plena de rems a les rodes, que va començar a mitjans d'agost a Albacete a més de 40° i acabarà amb la pròxima revetlla de Sant Joan. Diumenge sabrem si entrem en eufòria o depressió. Però, segur que la immensa majoria de pericos tindrem la sensació d'alleugeriment i l'esperança que sigui la fi del malson xinès i la darrera temporada amb l'enemic a casa.

He començat l'escrit preguntant-me si seria millor per la meva salut desconnectar una mica de l'Espanyol. La resposta me l'han donat les tecles de l'ordinador. Impossible. No puc. Diumenge, més de 30.000 pericos riurem o plorarem junts, però ho deixarem tot en la lluita per tornar a Primera. Ho tenim més a prop que mai. Depenem de nosaltres mateixos.

Ser perico és viure en una muntanya russa. Això és la nostra vida i a mi m'agrada viure.

Àngel Bergada, 17 juny 2024