DERROTES AMB LLUM D'ESPERANÇA (VOLER NO ÉS PODER)
VOLER NO ÉS PODER, PERÒ IL·LUSIONA
(La meva crònica del partit)
Cruel i injusta derrota d'un bon Espanyol que va voler, però no va poder.
L'ambició de Diego Martínez xoca amb la pèssima planificació del mercat de
fitxatges, que a quatre dies per al tancament, va presentar una banqueta amb
més bona voluntat que qualitat. Exceptuant Nico Melamed i Keidi Bare,
la resta de la banqueta Joan García, Lazo, Dani Gómez, Omar, Simo, Villahermosa, Nabil i Fortuño són
clarament insuficients per enfrontar-se al Campió de Champions.
L'Espanyol va poder guanyar, va merèixer com a mínim un punt, i va acabar
perdent. Resum tòpic vàlid per a infinitat de partits, que en aquesta ocasió
reflecteix perfectament el que va passar ahir a la gespa de Cornellà. Derrota
que entrava a tots els pronòstics, però que a diferència d'altres, ens va
deixar la positiva sensació d'haver guanyat confiança i fe en un equip que, si
és reforçat com cal, ens il·lusionarà.
Amb l'1-1 al marcador l'Espanyol va continuar creient en la victòria, recolzat
per un públic embogit que, bufandes al vent, aplaudia amb força l'actitud
guanyadora i solidària d'uns futbolistes que, per fi, saben a què juguen. Els
últims 10 minuts de la primera part i del 55 fins al 88 van ser majoritàriament
blanc-i-blaus. L'aficionat perico veia que, com la temporada passada, tornar a
guanyar el Madrid era una possibilitat molt real i va convertir el RCDE Stadium en
una olla a pressió amb els decibels disparats, callant els més de
5000 seguidors merengues que es van fer notar en una grada que no és seva, per
més que la prepotència i mala educació així els ho pugui fer pensar. Quan
l'entrada més barata per veure el Madrid i el Barça no baixi de 200€,
haurem fet un pas endavant perquè casa nostra i els seients que paguem, siguin
100% blanc-i-blaus, i l'afició contrària i les seves samarretes es concentrin a
la zona que per a ells té destinada l'Estadi.
Minut 88, gol de Benzemá i cruel derrota perica en un partit de fort
desgast físic que havia d'haver acabat en empat. Sis minuts de descompte i al
95 revisió del VAR, expulsió de Lecomte, un dels pitjors porters que
recordo haver vist al RCD Espanyol i focus central de la nefasta gestió de porteria
que ha fet Catoira, i 1-3 del Madrid amb Cabrera de porter i celebració
madridista que demostra que "de porc i de senyor se n'ha de venir de
mena".
Derrota? Sí. Dubtes sobre Catoira? Sí. Negativa de Chen a posar
un cèntim després de donar-li 73M a Rufete? Sí. Pèssima planificació d'un mercat de fitxatges basat en la
venda d'un personatge que el mateix Club ha devaluat? Sí. Què a Catoira li
ve gran una reestructuració esportiva que tindrà més de 20 moviments? Sí.
Sensació d'haver encertat amb Diego Martínez i que, si li
donen els 4 o 5 reforços que demana cada cop que obre la boca, tindrem un
autèntic EQUIP? També. I a això m'acullo i amb això em quedo.
Potser per les convincents paraules de Darder sobre el projecte, potser perquè
crec que tot el que sigui acabar amb l'obra de "Derribos Rufete"
és bo per a l'Espanyol, potser perquè necessito injectar-me optimisme per
evitar caure en depressió profunda, a 80 hores del tancament de mercat, mantinc el meu discurs de confiança i paciència, fins que la plantilla quedi
oficialment tancada.
Hi ha derrotes que et deixen una llum d'esperança i ganes de tornar a veure
l'equip. La d'ahir contra el Madrid, és una d'aquestes. Continuo creient que
tindrem un equip il·lusionant i una banqueta de garanties. Una altra temporada
de consolidació o transició cap enlloc? No, si us plau. La paciència no és
eterna. Veurem. Ja queda menys per comprovar-ho.
Angel Bergadà, 29 d'agost de 2022
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada