NO T'OBLIDO SARRIÀ (Escrit el 20 de setembre 2017)

NO T'OBLIDO SARRIÀ

 (Escrit el 20 de setembre 2017) 

Vint anys sense el nostre estimat estadi de Sarrià. La resistència perica va quedar reflectida en aquella vella tribuna que no volia doblegar el genoll i va aguantar més de 90 kg de Goma 2 abans de caure.

El RCD Espanyol estava econòmicament mal ferit i, com sempre, ni l'Ajuntament de Barcelona, ni cap altra institució catalana, ens va ajudar. Fins i tot, algun pro home espanyolista de l'època, dels que s'omplien la boca amb la paraula Espanyol, va donar l'empenta final a la desaparició del mític estadi, autèntic bressol de l'espanyolisme i lloc on va néixer "La Força d'un Sentiment". L'olor de diners no té escrúpols i la situació del Club posava en safata una operació immobiliària que, encara avui em fa mal recordar.

L'Espanyol, malgrat ser propietari de Sarrià i el camp de La Chatarra annex a l'estadi, no va sortir beneficiat de l'operació. Es va quedar sense patrimoni, però amb deutes. Una vegada més el Club va haver d'emprendre una altra batalla per la supervivència sense més armes que l'amor fidel dels pericos de base, els que mai fallen quan se'ls necessita, i la valenta decisió d'un grup de bojos pericos que va acceptar fer-se càrrec del RCDE en unes circumstàncies que apuntaven directament a la desaparició. Sense camp, sense diners i amb deutes milionaris que molts van voler veure com l'estocada final a un Club rebel des del seu naixement. Hi havia pressa per enderrocar Sarrià. Hi havia pressa per enderrocar l'Espanyol. La demolició va ser televisada en directe per TV3 per a delit d'alguns i profunda tristesa d'altres que vam sortir de Barcelona per no veure-ho, ni sentir-ho.

Avui una petita placa recorda de mala gana i gairebé per compromís, que "Aquests terrenys van acollir l'Estadi de futbol del RCD Espanyol des del 1923 fins al 1997". Barcelona com a ciutat senyorial que és, o era, i un estadi amb 74 anys d'història barcelonina, mereixen un reconeixement més gran i sincer. Però sabut és que tant l'Ajuntament com la Generalitat, siguin quins siguin els seus ocupants polítics, fan reverència a uns colors que res tenen a veure amb els nostres.

En una de les seves porteries, l'espanyolista Pitus Prats va marcar el primer gol de la lliga espanyola i la seva gespa ens va oferir el millor futbol del Mundial 82. En aquell vell i enyorat Gol Sud de Sarrià, amb la Penya Manigua i amics d'arreu de Catalunya, em vaig doctorar en amor a l'Espanyol i vaig jurar fidelitat eterna als colors blanc-i-blaus. Avui, 20 anys després, continuo recordant amb pell de gallina la primera vegada que els meus pares em van portar al camp i la primera que jo hi vaig portar als meus fills.

Sarrià era Espanyol en estat pur. Futbol, olor de gespa, emocions i una bonica excusa per trobar-te amb els amics. El 20 de setembre de 1997 es va enderrocar molt més que un camp de futbol. Amb Sarrià, el vell i estimat Sarrià, se'n va anar una part del meu cor perico. Però al mateix temps, un cop més, com aquella vella tribuna que no volia caure, les dificultats ens van enfortir el caràcter i vam saber tirar endavant. Ens van dinamitar el camp, però no van poder acabar amb nosaltres. 

Ser de l'Espanyol és resistir, lluitar contra corrent, defensar-lo, estar orgullós de ser diferent, presumir d'equip al marge de resultats esportius, saber que ningú entendrà mai el teu sentiment, plantar cara a qui sigui i on calgui, plorar de ràbia i alegria des de la mateixa escola, saber que no estàs mai sol i viure la minoria com la cosa més gran del món. Ser perico és una manera d'entendre la vida. Sarrià va ser una universitat de valors, humilitat i orgull blanc-i-blau.

Sarrià i Espanyol, sempre junts. M'ha costat molt de temps tornar-hi sense emocionar-me i encara avui puc sentir aquell Sarrià desbocat ajudant a Valverde, Lauridsen, N'Kono i companyia a eliminar al Brugges en aquella UEFA del 88. Aquell mateix camp on anys abans i en aquella mateixa gespa, un jove Solsona donava lliçons de futbol els diumenge a les 5 de la tarda.

No t'oblido Sarrià. Et continuo portant al cor amb orgull.

Àngel Bergadà   (Escrit el 20 de setembre 2017)