EL SENYOR DE LA FILA DEL DARRERE (L'altre derbi)

"EL SENYOR DE LA FILA DEL DARRERE (L'altre derbi)"

(Així vaig viure el derbi de la temporada passada al Camp Nou. Recupero el meu escrit del 21 de novembre de 2021, després del FCB 1 - RCDE 0)

La trucada del meu veí Xavi em va il·lusionar. Vaig agrair que pensés en mi, tant o més que el fet de veure el derbi en directe.

- "Àngel, em sobra un carnet, vols venir al Camp Nou aquest vespre?"
- "I tant que si, Xavi, moltes gràcies!"

Tot perfecte, tot correcte, moto i cap a les Corts. A l'entrada una senyoreta ens ofereix caixetes d'Smint amb l'escut del Barça, que accepto de bon grat perquè en soc consumidor habitual, tot i que em va semblar estrany veure'm a mi mateix amb un motiu culer a la mà. Soc molt perico, ho sap tothom, i també anti Barça, per què negar-ho. És futbol, és un derbi, però sobretot és la invitació d'un amic extremadament educat i agradable, amb qui és un plaer discutir de futbol.

Les seves localitats estan gairebé arran de gespa, ideal per viure el futbol amb intensitat, com a mi m'agrada. Em sorprèn el mal estat general de l'estadi blaugrana. Seients descolorits, tolls d'aigua en zones cobertes en un dia que no ha plogut a Barcelona, una "Sala Basilea" fosca i abandonada al pas del temps i un servei de bar sense les més elementals mesures anticovid. La temptació de fer fotos és gran, però em sembla que sent jo el convidat, pot ser vist com una desconsideració cap al meu amfitrió i no en faig cap.

Arribem al seient. En Xavi em presenta a una noia de la fila del davant i els ocupants de la fila del darrere. Correcció màxima.

- "L'Àngel és perico, però bona persona", diu el Xavi en to de conya.
- "El Xavi és molt del Barça, però sent jove i intel·ligent encara pot veure la llum", contesto jo seguint la broma. Riem.

20 minuts perquè comenci el partit. No ho dic a ningú, però ara mateix no signo l'empat tot i que la megafonia a tot volum, el festival que han muntat per celebrar l'arribada de Xavi Hernández, i sobretot, la designació de Del Cerro Grande com a àrbitre, em fan pensar en una més que possible emboscada. Res, paranoies meves, em dic. Avui sortiré content d'aquí. Per què no un Darderazo, Erredetazo o Wuleiazo?

El meu amic Xavi posa tot de la seva part perquè em trobi a gust i ho aconsegueix.
El Víctor, just al meu darrere, és una persona agradable, exentrenador, amb qui comentem l'estat actual dels jugadors d'un equip i l'altre. Al seient del costat, el seu pare, el senyor de la fila del darrere, no diu res. Celles arquejades i mirada desafiant per damunt d'una mascareta, sota la qual intueixo una rialleta misteriosa que vull interpretar com de satisfacció pel bon rotllo entre nosaltres. Malgrat això, de moment, no ha obert la boca ni per badallar. Surten els jugadors. La xiulada a l'Espanyol és descomunal i jo m'aixeco perquè allá donde fueres, haz lo que vieres, però no aplaudeixo, ni crido, ni xiulo. Estic a casa seva i no vull fer res que els pugui molestar.

- "Qué, perico, te acojona el ambiente?" Em diu una veu que no identifico.
- "¿Ambiente? Acostumbrado a Cornellà, esto es como ir a Misa. Me preocupa más el arbitraje", contesto en veu alta sense girar-me.
- "Però, Àngel, si els àrbitres van sempre en contra del Barça!" Em diu molt sorprès el Xavi. A mi em sorprèn la seva sorpresa.

I comença el partit. I comença el show del senyor de la fila del darrere. I comença un recital d'insults, ofenses i mala educació que no deixa perico sense rebre.

- "Hijoputa, portero, cabrón, perro, no pierdas tiempo que te machaco la cabeza".
- "Tú, asqueroso de mierda, no hagas cuento que te reviento"
- "Depayyyy, dále fuerte, cojones!"
- "Sois de Segunda, cabrones!"
- "Bien, moro, bien! Méate a ese perico hijoputa. Qué bueno es el morito!".

El pobre Xavi mira de suavitzar la situació:

- "Angel, no li tinguis en compte, és bon tipus, però quan comença el partit es descontrola. Ho fa amb tots els equips"
- "De qui parles, Xavi? Ah, no t'amoïnis, ni el sento. Estic centrat en el partit", contesto traient-li importància.

Si el comparo amb l'ambient del RCDE Stadium, el del Camp Nou és fred, silenciós, passiu. Es desperten al minut 17 per cantar IN-INDE-INDEPENDENCIA i tornen a fer la migdiada per no veure un resultat que, cada minut que passa, té més pinta que els pot ser advers. L'Espanyol està ben posicionat, els jugadors molt concentrats i el partit controlat. El Barça toca i toca la pilota, passa i passa en horitzontal i cap el seu porter, un joc absurd sense sentit ni criteri. La defensa perica, la meva, dóna mostres de tenir-ho tot controlat, Darder és l'amo del mig camp i RDT tard o d'hora apareixerà.

Mitja part. Crispetes i tornem-hi. La mirada del senyor de la fila del darrere que abans de començar el partit em semblava misteriosa, ara és una barreja d'odi i ràbia. No em giro, faig com si res.

La 2ª part comença amb una jugada molt dubtosa a l'àrea de l'Espanyol. Honestament, no he vist cap falta en l'acció de Cabrera. L'àrbitre, però, surt esprintant amb el braç estès com si estigués posseït i xiula penal. Em quedo glaçat, tinc ganes de marxar, d'engegar-los a la merda, però ho dissimulo. Des de la meva posició és difícil veure la jugada amb claredat, però per la reacció dels jugadors d'un equip i l'altre, sembla evident que no hi ha hagut res. El Xavi diu que el més normal hagués estat la intervenció del VAR, el Víctor busca una explicació tècnica en favor dels àrbitres, però no se'n surt. El senyor de la fila del darrere bat el record de botifarres per minut, cridant amb els ulls fora d'òrbita. El camp és ple de senyors de la fila del darrere que mostren un odi superior al que puc explicar. Els jugadors de l'Espanyol es volen menjar l'àrbitre, però el de la samarreta groga no es fa enrere. "Uff, quina sort", deu pensar Del Cerro Grande.

Penal dubtós sense revisar i gol de Depay. Ara sí. Amb el marcador a favor, els 75.000 espectadors que fins ara només havien donat senyals de vida per escridassar l'Espanyol, desperten definitivament. El senyor de la fila del darrere, que va aprofitar el descans per untar les cordes vocals, torna a l'acció més histèric i esverat que la 1ª part, que ja és dir, afegint-se a una graderia que vessa agressivitat vers l'Espanyol i crida unànimement: 

"Sois de Segunda, pericos sois de segunda", "Puta Espanyol", "Perico muérete"

i altres delícies sorprenentment en castellà, tractant-se d'un club tant autoanomenat català.

Els sortia de l'ànima! Em va agradar escoltar-ho, perquè fins ara sempre m'havien dit que l'afició perica era una acomplexada per cantar "Puta Barça". Quan això passa al camp de l'Espanyol, hi ha sempre una part que xiula perquè callin i no insultin. Però, al Camp Nou ho tenen tot unificat i quan insulten ho fan d'una manera coral, unificada, organitzada, dirigida. Jo pensava que els culers passaven de l'Espanyol, però no és així. Les simpaties entre les dues aficions són absolutament idèntiques.

El senyor de la filla del darrere continuava cridant i insultant com si volgués reivindicar que ell era el més maleducat de tots. Ho té difícil, però s'hi esforça. Quina potencia pulmonar! Quin repertori d'animalades! Quin gran tenor s'ha perdut el Liceu! Quin actor de doblatge desaprofitat! Res a envejar als crits del Tiranosaurus Rex a Jurassic Parc!

Doncs, sí. El derbi d'ahir al Camp Nou em va fer veure que el Barça no és rival, sinó enemic de l'Espanyol. El partit va acabar amb el públic culer demanant l'hora davant l'allau d'oportunitats blanc-i-blaves per empatar i fins i tot guanyar. Darder des de fora de l'àrea, RDT amb 2 pilotes a la fusta, Dimata fallant a porteria buida el que només ell pot fallar i Wu Lei fent-se un embolic tot sol davant Ter Stegen. Tot en ordre. L'àrbitre es va sumar a la festa de benvinguda del nou messies de la banqueta del Camp Nou, i aquí pau i allà glòria. Un altre robatori del qual no en parlarà cap diari català.

El meu amic Xavi i jo ens vam donar la mà. El senyor de la fila del darrere, continuava fent botifarres a l'aire davant l'aprovació i complicitat d'un camp vell que cau a trossos. No hi va haver Darderazo, ni Erredetazo, però si molt orgull de sortir amb el cap ben alt. Un altre cop serà, perquè no ho dubtin: Serà!

Angel Bergadà

(Publicat el 21 novembre 2021)