FINAL FELIÇ

FINAL FELIÇ

"Estem aprenent coses estupendes, aprenent a viure amb la possibilitat real de la derrota, a sentir que el present és el que compta, aprenent a aguantar el dolor, la decepció i la burla, aprenent que jugar és més important que guanyar o perdre"

Estàvem avisats. Fins i tot un guiri amb accent de botellot de la Barceloneta ens ho va dir. Som nosaltres, els pericos de tota la vida, els que ens neguem a admetre la mediocritat que ens camuflen amb sentiment. Ens han rentat tant el cervell amb allò de remar i remar tots a una i que les crítiques són sempre inoportunes, que no sabem si aplaudir, exigir o resar. Personalment, estic en fase de recolliment espiritual i recorro al pare nostre que és a la Xina, per allò que la fe mou muntanyes i qui sap si també és capaç d'enderrocar muralles.

Germans, el senyor proveirà! Tingueu fe, caritat i, sobretot, molta esperança. Mr. Chen, home dels que no parlen per no ofendre, no es perd ni un amistós de l'Espanyol i no passa res sense el seu consentiment. Així doncs, ell mateix en persona deu haver baixat al món dels humans per beneir l'estratègia de venda del Monito, RDT i Vilhena: Amaguem-los, posem-los fora de l'aparador i que els nostres satèl·lits mediàtics llencin missatges sobre el mal caràcter que tenen, que a l'hora dels canapès bé que s'hi apunten. Si aquesta és la mateixa estratègia que fa servir per vendre el Club, agafem-hi cadires. Els camins del màrketing xinès són inescrutables.

Sempre ens quedarà l'oda a l'EQUIP que està per sobre de tot i de tots, exceptuant Chen és clar. I aquí estem els pericos, confiados i optimistas, pregonant als 4 vents que la unió fa la força. I allà està el president xinès fent-se el suec quan sent parlar d'invertir més diners per desfer la ruïna rufetana dels 70M.

A remar, a remar, hasta enterrarlos en el mar... Als mals pensaments, em refereixo.

El problema és que quan poses en marxa la tele i veus la Balompèdica de Brighton donant-te un bany de pare i molt senyor meu, et preguntes: "Equip? Quin equip?" M'expliquen que la cua al PAS arriba fins a Sant Boi, però no em diuen si són pericos que van o fugen espaordits i corglaçats (Paraules per fer veure que domino el lèxic català).

El RCDEspanyol està en bones mans. En mans empresarials xineses netes i no contaminades de futbol, que prioritzen la qualitat del producte i saben que córrer darrere d'una pilota no porta enlloc. On ells no arriben, ho fa l'elenc de professionals espanyols que tenen al costat i que van néixer per triomfar en aquesta noble tasca de viure del futbol. Hi ha motius per somiar, pericos, i llibertat perquè cadascú esculli el seu somni.

Pressió alta i recuperació després de pèrdua, però només a la gespa; als despatxos, no. Allà hi ha persones que cobren per pensar i definir el rumb del Club. Do not disturb, please. No les molestes, hermano. La pressió alta només a twitter. A la vida real es tracta de sumar i no fer enfadar els qui manen i evitar represàlies. Gràcies, Mr. Chen per treure'ns de la misèria i fer-nos els més rics dels que no inverteixen. Pegui'm, maltracti'm, humiliï'm, menystingui'm i trepitgi'm l'ull de poll, Mr Chen, que no tinc dret a dir ni mu, i de la meva boca només en sortirà un "Gràcies per triar el meu peu".

Volia fer un escrit amb final feliç, com així espero que sigui el final d'aquest mercat d'estiu que de moment se'ns resisteix, i crec que ho he aconseguit. Si Chen és feliç, jo soc feliç.

(Foto de Quique García en El Correo de Alava 2016)

Àngel Bergadà,   31 de juliol 2022